Les 10 del 2010

El present any arriba a la fi i comencen les apostes sobre els propers títols que batran rècords de taquilla arreu els set continents. Durant aquest any hem vist pel·lícules de tota mena, marcades per una gran tendència de reviure superherois del còmic, reprendre clàssics de la literatura amb nous remakes sota les possibilitats actuals del cinema digital, i comptades noves apostes arriscades amb diferent èxit, de cineastes reconeguts i d’altres nou benvinguts. Tot i així, sembla ser que la tendència es prolongarà durant l’any vinent, segons les estadístiques estudiades per mitjans especialitzats, amb moltes promeses de noves estrenes amb reminiscències dels anys ’80, potser per un sentiment de nostàlgia, o potser promoguts per la estreta situació econòmica general. En qualsevol cas, presentem el que prometen ser, les estrenes més esperades de l’any vinent.

Dins d’un futur clarament marcat novament per noves estrenes recuperant personatges del còmic, trobem films com “The Green Hornet”, “Jonah Hex” o “The Losers”, també seqüeles de ja títols habituals com una nova entrega de “Resident Evil: Afterlife” encara amb Mila Jovovich, o nous films que es sustentaran gràcies als papers d’actors reconeguts com Johny Depp a “The Rum Diary”, o Denzel Washington amb “Unstoppable”. També hi ha lloc per a adaptacions de videojocs, com “Prince of Persia: the sands of time”, per a noves interpretacions de clàssics literaris com “The Wolfman” o “Gulliver’s Travells” (amb Jack Black), i noves creacions digitals de Dreamworks, “Oobermind”. Robert Rodríguez ens presentarà “Predators”, una nova entrega del món Depredador que promet fer-nos oblidar les desastroses Alien vs Predator. Tanmateix, apareixeran al llarg de l’any noves estrenes que mantindran la història de les Cròniques de Nàrnia, o la del verdós i simpàtic Shrek. Com es preveia, hi haurà lloc per a tot tipus de títols i per a tots als gustos a les sales de cinema del país. Però centrem-nos en els que molts mitjans prometen són les 10 estrenes més esperades de l’any vinent.

10. Eclipse

La saga “Crepúsculo” continua amb una nova entrega que presentarà el conflicte entre vampirs i homes-llop, al més pur estil Underworld, amb la protagonista Bella al mig. Amb un nou director, novament: David Slade.

9. Alice in Wonderland

Tim Burton torna amb la seva visió del clàssic de clàssics, amb la història de la jove Alícia, i acompanyat del seu idoletrat Johnny Depp, i la seva fidel Helena Bonham. Danny Elfman és l’encarregat de la banda sonora, com ho va ser en altres pel·lícules del director. No obstant, aquesta adaptació del clàssic literari promet mantenir-se original doncs representa una continuació del que tots coneixem que va passar al llibre.

8. Inception

Thriller de ciència ficció, dirigit per Christopher Nolan, autor de Batman: el caballero oscuro. Leonardo Di Caprio protagonitzarà un home de negocis, subornat per un altre actor de la nova saga Batman, Ken Watanabe.

7. The Expendables

Dels anys ’80, una història d’un grup de mercenaris enviats en una missió per acabar amb un conflicte a Sudamèrica. El film promet reunir a Sylvester Stallone, Dolph Lundgren, Bruce Willis i Arnold Schwarzenegger. Una explosió de testosterona.

6. The A Team

Sembla mentida però sí. L’equip A ha tornat. Mr. T amb M.A. i la seva antiga furgoneta, prometen mantenir-se fidels a l’esperit que ja tenien fa dècades, amb una mica més de violència que aleshores però el mateix tipus de sentit de l’humor irònic després de cada enfrontament.

5. Toy Story 3

Poc a dir també sobre el retorn de Buzz Lightyear, només a destacar el gran resultat visual que prometen aconseguir amb el suport de cinema en 3D. A més, es mantindran recolzats per un bon guió que situa la història 10 anys després de la última entrega, cercant una nova llar després de que el seu propietari abandoni la casa per anar a estudiar a la universitat.

4. Shutter Island

Martin Scorsese amb Leonardo Di Caprio a una institució mental amb una desaparescuda pacient. Un interessant thriller psicològic que tornarà boig a Di Caprio.

3. Robin Hood

Ridley Scott dirigeix a Russel Crowe en una revisió de la clàssica llegenda anglesa que promet donar molt a parlar.

2. Harry Potter and the Deathly Hallows: Part I

Efectivament, torna el (ja no tant) jove Harry Potter amb la seva última part, dividida en diferents entregues. La 2ª sembla que s’estrenarà a mitjans del 2011. Res a dir pels que ja coneixen la història escrita des del 2007, i pels que no la coneixen, només aventurar que sembla que l’atmosfera de l’escola Hogwards es veurà trencada per una marcada acció a l’exterior, comparada amb les entregues anteriors.

1. Iron Man 2

I tot i que sembli mentida, tot indica que la pel·lícula més esperada o més taquillera (com es vulgui interpretar) de l’any vinent serà la segona part d’Iron Man, amb la inclusió de Scarlett Johansson com a Black Widow. Tindrà algo a veure en aquesta expectació creada, les corves de la nova actriu en el repart?

Article publicat al nº101 de la revista Pack de So, B.F.

El cinema fantàstic torna a Sitges

Ja està aquí la 42ª edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, més conegut com el Festival de Cinema de Sitges. Serà a partir del 2 d’octubre fins al 12, i tornarà a reunir als millors dels coneguts i dels encara per conéixer, tot plegat amb un sonat homenatge a una de les obres més importants de Ridley Scott: Alien.

Així és, senyores i senyors, ja falta poc per a que arribi una de les cites més importants amb el cinema a Catalunya, el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges es presenta el proper mes d’octubre i promet ser una de les edicions més especials. Per què? Doncs perquè entre d’altres moltes coses de les que ara xerrarem, la seva imatge i temàtica s’ha inspirat al voltant del film Alien: el vuité passatger, que aquest any cel·lebra 30 anys des que Ridley Scott la va poder estrenar. És per això que es projectarà la millor versió (segons el director) de la pel·lícula durant el festival, reunint a diversos convidats dels que encara no s’ha desvetllat el nom.

A més, el festival és una capsa de sorpreses i aprofita per a presentar al públic català i espanyol la segona part de REC, el film català que va arrassar en l’edició de fa dos anys i després en els cinemes de tot l’estat, arribant a inspirar a productors nordamericans per a fer-se amb els drets d’una versió yankee. REC 2 és l’encarregada d’estrenar el festival. La pel·lícula de terror en primera persona (i no, no té res a veure amb el Projecte de la Bruixa de Blair), continua quinze minuts després dels fets de la preqüela, amb nous reporters de televisió i forces armades que volen entrar a l’edifici a cobrir els misteriosos fets que s’esdevenen. Sembla que Jaume Balagueró, Paco Plaza i la nena Medeiros encara no s’han cansat de fer-nos saltar de la butaca.

Es presentaran també les novetats més destacades del cinema fantàstic i de terror arreu del món en les diferents seccions del festival, com ara en la Secció Oficial Fantàstic, on es podrà gaudir de Thirst, un film vampíric de Parck Chan-wook, Yatterman, adaptació japonesa homònima del còmic, Crows II, també de Takashi Miike, Grace, defensant el cinema independent nord-americà de terror, de Paul Solet, o la guanyadora del Premi a la Millor Pel·lícula al Festival Internacional de Cinema d’Edimburg, dirigida per Duncan Jones, Moon. Aquests són només alguns dels títols de l’ampli catàleg de pel·lícules que s’hi veuran representades en aquesta secció.

També s’hi veurà representat el cinema català i espanyol, amb Orphan (Jaume Collet-Serra) i Ingrid (Eduard Cortés) entre d’altres. A més, el cinema europeu ens porta The Countess, de Julie Delpy, despertant a la comtessa Dràcula, o Ne te retourne pas, de Marina de Van.

El Festival també ens porta seccions com Anima’t, dedicada al cinema d’animació, Orient Express, amb el millor de les arts marcials orientals, o una de les novetats de la present edició: el Cinema en 3D, amb projeccions destacades com The Final Destination o Toy Story 3D.

Una altra novetat destacada d’aquesta edició és la retrospectiva Els altres fantàstics, amb revisions de produccions catalogades com a cinema atípic, i produïdes per autors catalans i espanyols.

Altres seccions importants del festival són Noves Visions, amb l’aposta pel terror històric i realista, Nova Autoria, en col·laboració amb l’SGAE i presentant a nous valors del cinema fantàstic, Seven Chances, amb projeccions com ara Youth without youth, de Francis Ford Coppola, Midnight X-Treme, amb projeccions de títols delirants a mitjanit, i la col·laboració de Catalan Films & TV amb activitats paral·leles com sessions de ficció interactiva, xerrades, jornada sobre videojocs i indústria de ficció, o la presentació de productors mexicans que coproduïran amb els homònims catalans.

Aquest any, Sitges, a més dedicarà especial atenció a la figura dels morts vivents amb una nova edició de la Zombie Walk, a més de la ja esmentada al film d’Alien, amb la presentació d’una sèrie de pel·lícules inspirades en aquest títol, dins de l’espai After Alien.

Des de la revista Pack de So us convidem a tots a assistir a la multitud d’activitats i projeccions de la present edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, on fins i tot els més escèptics que necessitin veure per creure, no podran creure molt del que veuran.

El festival

El festival de Sitges és un dels premis més reconeguts a Europa i és considerat com a un dels més importants en l’especialitat fantàstica. Des de la seva fundació l’any 1967, s’ha cel·lebrat cada any a Sitges, apropant-nos el millor del cinema internacional fantàstic, activitats i jornades especials i temàtiques, i sonats homenatges a clàssics de culte. A més, sempre ha reunit cel·lebritats com ara Anthony Hopkins, Quentin Tarantino, David Lynch, Guillermo del Toro, Rob Cohen, Àlex de la Iglesia i molts més.

Article publicat al nº 98 de la revista Pack de So, B.F.

BAFF 2009: 11è Festival de Cinema Asiàtic de Barcelona

Del 30 d’abril al 10 de maig s’ha cel·lebrat a Barcelona la 11ª edició del festival BAFF, encarregat d’apropar-nos el cinema més selecte des de la India fins al Japó. S’han presentat un total de més de 60 pel·lícules, on “Breathless” de Yang Ik-June ha estat la gran triomfadora. Carregat de subtítols, el BAFF suposa una oportunitat per a gaudir de veritable cinema independent no comercialitzat en el nostre país, a més d’apropar-nos a la manera d’entendre el cinema per cultures tan diferents a la nostra. A continuació presentem un petit resum de lo més destacable del festival, amb les principals guanyadores pel criteri del jurat i del públic.

Durian d’Or: Breathless, Yang Ik-June (Corea, 2008)

El film del llicenciat en Ciències de la Comunicació i format pel cinema independent va presentar una pel·lícula violenta, on ell mateix feia de protagonista però que en cap moment perdia ritme en el guió. Reconeguda pel festival de cinema de Rotterdam o Las Palmas, i guanyadora del Durian d’Or en aquesta edició del BAFF, Breathless presenta una història en la que la violència és pagada amb més violència, sent les primeres víctimes, els causants dels propers drames. El protagonista Sang-hoon és un gàngster amb un passat dramàtic, on el seu pare alcohòlic va matar a la seva mare i a la seva germana. No té confiança en l’espècie humana i actua sense remordiments fins que coneix a una jove amb un mateix passat violent. La noia, que no presenta cap tipus de por cap en Sang-hoon tot i saber dels seus actes, desperta un sentiment en el gàngster que desoneixia fins aleshores. Els fets començaran a alterar-se en el moment que el germà de la jove noia comença a col·laborar en l’organització del protagonista.

Premi Netpac: Claustrophobia, Ivi Ho (Hong Kong, 2009)

El segon premi més important en el BAFF era el Netpac, otorgat per la Network for the Promotion of Asian Cinema, una organització mundial creada el 1990 i encarregada de promocionar el cinema oriental arreu del món. Claustrophobia és un film d’amor i drama al mateix temps. Presenta una oficina d’una empresa dedicada al marketing, on treballa una jove anomenada Perla, que es sent, cada vegada més, atreguda pel seu cap, Tom, un home adult, casat i amb fills. El grup de treball el componen John, un gran treballador i Jewel, una joveneta sempre predisposada a tontejar amb els seus companys. Finalment, front l’ansietat de Perla per mantenir una relació amb el seu cap, aquest li demana que deixi el seu càrrec a l’empresa en favor d’un amic. La pel·lícula relata la història a través de vuit flashbacks en el temps, coneixent el desenllaç des de bon començament i permetent a l’espectador anar descobrint la direcció dels aconteixaments.

Premi Cinematk: Serbis, Brillante Mendoza (Filipinas, 2008)

El premi Cinematk és l’encarregat de recompensar al seu guanyador amb la distribució del seu film a la península, així com de projectar-lo al canal de televisió de pagament del mateix nom. La pel·lícula presenta a la família nombrosa Pineda, que viu en un antic cinema barroc. Mentre alguns membres de la família es dediquen a viure i treballar, recorrent la majestuosa sala de projeccions, alguns altres (els més joves) descobriran els secrets i sorpreses que guarda l’espai, revelant-se com a un lloc amb un microcosmos propi i amb més vida de l’aparent. Film surrealista, pel·lícula àrida però a l’hora tendra, que farà que ens vulguem apropar cada vegada més a aquesta peculiar família.

Premi D-Cinema: Jay, Francis Xavier Pasion (Filipinas, 2008)

Aquest és un premi a la millor pel·lícula en forma D-Cinema. Jay és una crítica camuflada, on un professor d’escola homosexual és brutalment assassinat. Abans que es descobreixin els fets, un director de cinema té la idea de realitzar un reality show dins de l’escola, involucrant tant a estudiants com a la família del professor. El morbo es troba en que la família encara desconeix de la mort del seu parent. Així es presenta el conflicte: podrà un cruel assassinat real convertir-se en el motiu d’entreteniment de milers de persones? Què en pensarà la família?

Premi del públic: Love exposure, Sion Sono (Japó, 2008)

El premi del públic se’l va endur la última pel·lícula del conegut director japonés, Sion Sono. És una comèdia on un jove anomenat Yu, fill d’una família molt cristiana i creient, és ordenat pel seu pare a convertir-se en sacerdot. Però per accedir-hi, primer ha de confessar els seus pecats. Pecats que un jove innocent encara no ha comés. D’aquesta manera, Yu es dedica a actuar malament intencionadament per a tal de tenir arguments de confessió. Tot i així, la seva persona salta a la popularitat quan es descobreixen unes fotografies on ell mateix es troba remenant-se entre roba interior femenina secretament. A més, l’aparició en la seva vida de Yoko, l’involucrarà en una secreta secta que encara ho complicarà tot molt més. Un film excel·lent que va contentar a tots els espectadors per igual, tant a seguidors del mateix director com a escèptics del gènere.

Article publicat a la revista Pack de So, B.F.

X-Men Origins: Wolverine, les arrels del llop

Si en el número anterior parlàvem de Watchmen, ara no ens separem del món del còmic per tal de presentar-vos el nou episodi d’X-Men: L’orígen de Wolverine.

Tota història té un començament, i aquest film ens trasllada als primers dies de la vida de James Logan, “l’home-llop” de la patrulla X. Els successos tenen lloc molt abans que Logan sigui implantat amb un esquelet metàl·lic indestructible. Concretament, ens transportem 20 anys abans dels esdeveniments narrats a la trilogia filmogràfica d’X-Men, explicant els fets violents i romàntics de Wolverine, juntament amb la seva complicada relació amb Víctor Creed (més conegut com a “Dents de sabre”) i el sinistre programa Weapon X. Durant l’aventura, el jove Wolverine es trobarà amb diferents herois de Marvel, així com amb membres del grup protagonista de la patrulla de joves, i algun de nen.

En aquesta nova entrega, Hugh Jackman continua representant a Wolverine, mentre que el paper del jove l’interpreta Troye Sivan. Repassant l’inici del projecte, el mateix Hugh Jackman, va col·laborar en l’el·laboració del guió un cop s’havia decidit que la pel·lícula formés part de la saga filmogràfica X-Men. La idea inicial incloîa una escenificació fosca i violenta, més propera a la tendència iniciada amb Sin City de Frank Miller, contrària al que Jackman tenia en ment. Tot i així, el resultat final dependria dels filtres dels productors i director final, Gavin Hood. Cal a dir, que la direcció del film havia estat proposada a Zack Snyder, però aquest va refusar l’oferta doncs es trobava completament inmers en la realització de Watchmen. El director Hood va afirmar que el gran atractiu de Wolverine es trobava en el fet que d’alguna manera el personatge estava inmers en un món d’auto-odi i contradicció front la seva pròpia natura, en guerra constant contra sí mateix. La pel·lícula es focalitza en temes com la lluita interna del protagonista entre el seu estat salvatge animal i les seves qualitats nobles humanes, establint clares similituds amb el personatge del film Watchmen, Rorschach.

S’ha especulat amb la possibilitat d’una segona part del film amb Japó com a escenari principal, tot i així, aquesta no és la prioritat de Jackman, que prefereix definir i sintetitzar qui i perquè Wolverine és tal com és. El que sí sembla evident però, és que aquest pot ser l’inici d’una nova sèrie de “sub-sagues” on es vagi relatant l’orígen de diferents personatges de la patrulla X-Men.

Com a algo més que un fet annecdòtic, s’ha de dir que una versió inacabada de la pel·lícula va ser descarregada de la xarxa per 100.000 usuaris. En la mateixa, no apareixien efectes especials, però sí un fons verd-croma en moltes escenes, així com els cables d’on penjaven els actors. L’FBI està investigant aquests fets per a trobar els causants d’aquesta difusió.

Wolverine: el personatge

Wolverine va ser creat per Len Wien, Herb Trimpe i John Romita i després més desenvolupat per l’escriptor Chris Claremont i l’artista John Byrne. Claremont i Frank Miller però van establir importants trets del seu caràcter, donant lloc a un eslògan propi del personatge que engloba la seva filosofia i forma de ser de forma sintetitzada: Soc el millor en el que faig, però el que faig no és massa agradable.

Aspectes clau de Wolverine són la seva habilitat per a regenerar-se de qualsevol farida per molt greu que sigui, de la mateixa manera que aquesta habilitat el fa envellir molt lentament, fent semblar que té només 30 anys quan en realitat sobrepassa els 200. També és aquesta habilitat la que protegeix la seva ment, esborrant qualsevol record traumàtic i fent que no recordi el seu passat. A més, el seu propi nom prové d’un altre tret característic com és el fet que menja molt. Tot i així, el seu tret principal i pel que tothom el reconeix són les arpes metàl·liques que surten de les seves mans. Aquestes són un annexe del seu esquelet, que té aquesta aparença metàl·lica arrel de l’implantació d’adamantium, un tipus de metall.

La història de Wolverine té inici al segle XIX, quan va néixer James Howlett, a Alberta, Canadá. Fill d’Elizabeth i John Howlett, el petit va néixer malalt i dèbil, i a més de patir una severa asma, la seva mare no l’atenia amb cura doncs es trobava distant després de la mort per causes no explicades del seu primer fill. Així, el jove James es va trobar a càrrec d’una jova anomenada Rose, contractada pels seus pares. James i Rose s’ho passaven en gran jugant amb un altre jove, Víctor Logan, fill del cruel Thomas Logan, guardià dels terrenys de la Mansió dels Howlett. Aquest ambient plàcid canviaria radicalment quan el pare John Howlett va despatxar a Thomas després d’uns incidents també desconeguts. Thomas, inmers en un atac de ràbia assassinaria a la parella John i Elizabeth a trets d’escopeta. La mare del jove James, abans de morir però, va confessar que el veritable pare del seu fill era el propi Thomans Logan. Després d’aquests fets, James manifesta els seus poders mutants i cercant venjança, mata el seu pare de sang i deixa al seu germanastre malferit, per a, tot seguit, fugir amb Rose cap a algun lloc secret d’Alaska. Temps després, Víctor Logan, que passaria a ser més conegut com a Víctor Creed, fill de l’assassinat Thomas i company de jocs a l’infantesa del propi James, decideix emprendre una recerca a la caça de l’assassí de son pare. En aquest moment, James Howlett ja era conegut com a Wolverine tot i que ell mateix es feina anomenar Logan.

Article publicat a la revista Pack de So, B.F.

Watchmen: del còmic a la gran pantalla

El passat 6 de març es va estrenar als cinemes del país la última pel·lícula de súper herois: Wathcmen. Dirigida per Zack Snyder, el film es basa en el còmic homònim, Watchmen, d’Alan Moore i Dave Gibbons, datat a l’any 1986-1987. Més de vint anys després arriba al mitjà audiovisual.

Watchmen neix com a una concepció de 12 volums d’una sèrie, escrits per Alan Moore, dibuixats per Dave Gibbons i pintats per John Higgins. Van ser publicats per DC Comics durant els anys 1986 i 1987. La sèrie és protagonitzada per un grup de súper herois peculiars, segons molts, en resposta a la Patrulla X de la Marvel Comics. Moore va fer servir la història per a il·lustrar un concepte diferent al conegut de súper herois, en el que esdevenien patidors màrtirs i simbolitzant en algun personatge un prototip més adient d’antiheroi. Watchmen té lloc en un context nordamericà (presidit per un encertadament caricaturitzat Richard Nixon) on els superherois esdevenen per iniciativa de la policia com a resposta dels lladres i delinqüents enmascarats, al llarg dels anys ’40 i ’60 i ajudant als nordamericans a guanyar la guerra del Vietnam. En el moment contemporani de la història (1985, Nova York), el país està apunt d’entrar en una guerra nuclear amb la Unió Soviètica i els súperherois han estat retirats per una llei d’il·legalització. Així s’ens presenta una situació dividida entre súperherois on trobem els que decideixen després d’aquesta llei dedicar i sotmetre els seus serveis al govern, els que simplement amaguen la disfressa a l’armari i es deixen estar d’aventures i per altra banda els que continuen exercint clandestinament, escapant de delinqüents i de la polícia alhora.

Curiosament, la història explicada en 12 volums conté una història paral·lela i a petites ràfagues, inclosa dins de la trama principal. Es tracta del volum apart anomenat en anglès Tales of the Black Freighter (Històries del naviu negre) i que la seva història s’entrecreua en diversos volums amb la història principal. El primer volum de la sèrie principal però, va ser el que l’any 1988 guanyaria el premi Hugo (premi entregat a les millors peces escrites de fantasia i ciència ficció), tenint l’honor de ser la primera novel·la gràfica en aconseguir tal reconeixement. A més, és l’únic còmic que té l’honor d’aparèixer en la llista que va redactar la revista Times l’any 2005, que reunia les millors 100 novel·les angleses des de 1923.

Watchmen: La pel·lícula

El film ens resumeix d’una manera molt encertada la trama principal del còmic, tenint en compte les possibilitats que ofereix centrar 12 volums d’història gràfica en algo més de 2 hores de pel·lícula. Comencem amb un personatge al saló de casa seva, fumant un puro, bebent el que podria ser un whisky i mirant la televisió amb una pistola a sobre de la taula. De sobte, la porta del pis és tirada avall i el personatge és atacat per un enmascarat. Tots dos comencen una difícil baralla en la que destruiran tot l’escenari del pis i acaben amb la mort, finestra avall, de l’edifici del personatge fumador. Mentre cau, veurem que una xapa d’smiley se li despenja del barnús, tacat d’una gota de sang. Seguidament, ens enterarem que aquest home que ha caigut de la finestra de casa seva és l’anomenat Comediant, un dels súper herois de Nova York, un dels Vigilants. Arrel d’aquest començament, s’inicien uns dels més encertats crèdits d’inici que s’han vist en els últims anys i que ens situen totalment en el context de l’abans el durant i el després (l’actualitat) de l’anterior generació (la primera) d’aquests súper herois. Tot seguit, la trama consisteix en investigar aquesta mort del Comediant dels mateixos Vigilants, amb els propis conflictes d’actuar tot i la que podríem anomenar Llei Seca del Súper Heroi, i sempre tenint molt aprop el possible esclat d’una guerra nuclear entre els EE.UU. i la Unió Soviètica amb la voluntat de posar-hi remei al conflicte internacional.

Sobre el film, cal a dir que en la línea dels últims films sota el títol de Frank Miller’s, destaca per la seva brillant realització i per la seva utilització molt encertada dels colors, creant un ambient que t’atrapa i t’endinsa en un món dels anys ’80 diferent al que realment va ser, doncs començant amb que en aquest món de ficció hi existeixen els súper herois. Com diem doncs, l’ambientació és excel·lent i el ritme del film s’aguanta perfectament, així com el guió tot i que el transcurs i desenllaç del film pot ser qüestionable, cal a dir que sempre estarem parlant d’una destacable adaptació d’un còmic a una pel·lícula brillantment realitzada. Des que va aparèixer Sin City, o 300, la indústria nordamericana del cinema ens està acostumant a tenir una oferta cinematogràfica relacionada amb el còmic però fet amb un gust (sense entrar en si major o menor) diferents al que Hollywood ens tenia acostumats. Potser perquè aquestes adaptaciones encapçalades pel geni intel·ligent de la indústria del còmic, Frank Miller, pretèn dotar dels seus films pinzellades de diferenciació, creant un estil comú com a segell de la casa entre tots ells. Cal a dir també que part d’aquest mèrit el té la tecnologia d’efectes visuals que es fa servir i que encara resulta innovadora i només pròpia d’aquestes pel·lícules.

Watchmen: els personatges

-    El comediant: és mort des de l’inici de la trama, tot i així, s’explicaran trets del seu caràcter contínuament situant-lo en aconteixements passats. És cínic, nihilista i careix d’empatia cap a l’espècia humana sense distingir entre civilis i delinqüents. És un viciós. A més, té un vincle secret amb la primera fornada de súper herois.
-    Mussol nocturn II: és potser el Vigilant més humà, pels seus trets de falta de decisió i caràcter manipulable. És un gran inventor i sent gran devoció pels mussols. És l’heroi posseidor de la nau de transport del grup i molts altres invents propis. Està profundament enamorat d’Espectre de Seda II.
-    Espectre de seda II: filla de la primera Espectre de Seda. És la més jove del grup i físicament atractiva. Manté una relació amorosa amb el Dr. Manhattan fins que trenquen i esdevé un paper vital per la ressolució dels fets.
-    Dr. Manhattan: antigament era un científic que es va veure atrapat en un experiment, veient-se convertit en un ésser sobre-humà amb evidents poders que la resta de personatges careixen. Amb els fets va assumint el seu rol fora de la humanitat com a un ésser diví i perd l’interés en l’espècie humana. És l’intel·lecte per sobre de les emocions.
-    Rorschach: és un súper heroi format per la pròpia successió dels esdeveniments tot i el seu caràcter original. Representa l’antagònic al Dr. Manhattan, superposant l’emoció i la moral per sobre de l’intel·lectualitat. A més és redactor d’un diari i narrador de la història. És totalment carent d’empatia pels delinqüents, ficant en el mateix sac també a polítics, policíes… És portador d’una màscara que mostra la simbologia Rorschach (empleada per psicòlegs) d’una manera canviant, expressant el seu ànim.
-    Ozimandias: encarnant un paper semblant al de líder, és un dels més intel·ligents i ràpids del grup humà de súper herois, a més de considerar-se un deixeble d’Alejando Magno. Es va retirar molt dòcilment com a súper heroi després de la llei per fortificar el seu imperi econòmic i empresarial, a més de declarar-se obertament front la premsa com a un dels súper herois tot i el silenci de la resta.

Article publicat a la revista Pack de So

B.F.

El Gran Lebowski, por los hermanos Coen

Hay películas que dejan huella. Sea por su guión y la historia que narra, por la actuación increíble de su actor principal o por su acertado reparto secundario. Por su ritmo trepidante de acción o suspense, por hacernos llorar y emocionarnos como cuando éramos críos, por su deslumbrante banda sonora original o selección de temas… y las hay que dejan huella por su personaje carismático y su añorada alfombra. Ese es El Nota, un tipo singular, pacifista, que lucha por su derecho a recuperar su alfombra.

El Gran Lebowski es una comedia de los hermanos Coen, ya de 1998, que nos presenta un personaje como Jeffrey Lebowski, alias El Nota, un desempleado, vago y jugador de bolos de la ciudad de Los Angeles. Tras ser tomado por un millonario con su mismo apellido y atacado en su casa y meado en su alfombra, El Nota, acompañado por su (excesivamente) fiel amigo Walter, inicia una campaña por ser indemnizado al haberse visto en semejante despiste de los chicos malos. No obstante, se verá involucrado en algo mucho más grande llevado a cabo por su tocayo.

La película no fue ningún éxito comercial en su momento a pesar de las buenas críticas por la prensa especializada, pero tiempo después se ha convertido en un film de culto por sus carismáticos personajes, las escenas surrealistas en la mente de El Nota, sus particulares diálogos y su achispada banda sonora (encabezada por un tema de Bob Dylan), llegando a tener un festival propio denominado The Lebowski Fest, que se inició en Kentucky en el año 2002.

Sin embargo, todo esto no prueba más que El Nota está a años luz de un personaje de ficción, simbolizando mucho más: una forma de vida. El Nota es como un hippie fuera de época, un hippie contemporáneo que no necesita tocar la guitarra en el campo y cantar al lado de una hoguera sino que tiene suficiente con ir a la suya, sin demostrárselo a nadie. Fumador de yerba a la vieja usanza, escuchador de Creedence Clearwater Revival en cassette, jugador de bolos y bebedor de Ruso Blanco, El Nota es un tipo que se pasea en calzoncillos por un supermercado y bebe de morro de un cartón de leche sin importarle el dinero que tiene que pagar por ello. Acompañado de su (otro gran personaje) buen amigo Walter, un ex-combatiente de la Guerra del Vietnam, atado a su ex-mujer de la que lleva más de dos años separado pero sigue ocupándose de su perro y compartiendo la religión del judaísmo a la que se convirtió por ella. Un tipo de mucho carácter que siempre tiene algo que decir y una forma clara de imponer a los demás su manera de vivir la vida. Una extraña pareja que se convierte en un cóctel explosivo para una gran película.

El Gran Lebowski es una religión, bajo el lema “tu agresión no tendrá una respuesta en mi”. Es una forma de ver la vida, de vivirla. Es pasión por la dejadez, a su vez. Es una película llena de momentos lúcidos dignos de la mejor comedia de los últimos diez o quince años con un guión totalmente elaborado, nada predecible y fuera de lo común, lleno de momentos de humor intenso a raíz de la más grande tontería insignificante. Son unos personajes muy bien encontrados, con caracteres muy marcados y contrapuestos. Es una serie de escenas surrealistas en las que se juntan El Nota, los bolos y el sexo. Es una colección de las mejores camisetas de una película que jamás se hayan hecho y toda una camisa de equipo de bolos con estilo propio.

El Gran Lebowski es un fenómeno social más que un éxito comercial, pues en su momento causó controversia en la crítica entre sectores que la defendían y otros que se sorprendían que semejante película ridícula fuera del mismo equipo que ganó el Óscar con Fargo. Sin embargo, la sociedad hizo del film lo que es hoy: un film de culto, pues no se empezó a ver así hasta el año 2002, pasados cuatro años de su estreno y así hay varios rankings oficiales que hoy la sitúan entre las primeras diez de las películas más divertidas de los últimos veinticinco años. Pero es que además de –extremadamente- divertida, es inteligente, audaz, ingeniosa, creativa…

¿Echamos una partida a bolos? No sé por qué será pero siempre que la veo me entran ganas de jugar a los bolos. Y de ponerme con orgullo una de mis camisetas de El Nota y pasearme por la calle con la cabeza bien alta. The Dude abides.

Milk, por Gus Van Sant

Gus Van Sant (Last Days, My Own Private Idaho…) nos presenta su nuevo film biográfico: Mi nombre es Harvey Milk. Por si, como servidor, alguien no conoce por el nombre a nuestro protagonista Milk, decir que fue el primer hombre abiertamente gay que ganó unas elecciones municipales, y propulsor de todo el movimiento homosexual de los años ’70 en San Francisco.

La película comienza con escenas de redadas policiales indiscriminadas en los años ’50 y ’60 por agentes de policía en locales nocturnos frecuentados por homosexuales, con sus consecuentes arrestos. Seguidamente, desde inicio se nos advierte del desenlace con Dianne Feinstein, alcaldesa de San Francisco en 1978, anunciando el trágico asesinato del alcalde hasta la fecha George Moscone y del supervisor Harvey Milk. La historia entonces empieza con el propio H. Milk registrando las cintas que encontró la policía días después de su asesinato, en las que habla sobre sus pensamientos y repasa su trayectoria para que quede legado de ella en caso de cumplirse alguna de las amenazas de asesinato que había recibido.

Los flashes alcanzan el año 1970, cuando Milk, residente en Nueva York, conoce a su joven amante Scott Smith, y harto de todo deciden trasladarse a San Francisco, en busca de un porvenir mejor, tolerancia y comprensión en una ciudad conservadora como la americana, donde los primeros destellos de liberalismo provenían de California. Así se repasa la historia de Harvey Milk desde que se inicia con una tienda de fotorevelados en la calle Castro de San Francisco, hasta que decide presentarse a un cargo político, como representante del barrio, haciendo campaña libremente como homosexual y reclutando a toda una plantilla de colaboradores de la misma condición.

Una gran película biográfica, donde Harvey Milk es interpretado por un enorme (y parecido) Sean Penn, destapando todos los puntos fuertes y flacos de una vida apasionada y entregada por una causa y sobretodo por unos ideales. Perseverante, Milk no quiere llegar a los cincuenta sin sentir que ha hecho algo importante con su vida y verá consecuencias en su vida personal por cumplir sus objetivos. La película está narrada brillantemente, además la caracterización de los personajes secundarios también es enorme, y sobretodo, la ambientación e imágenes de archivo de los años ’70 de San Francisco. Las secuencias de la ciudad desde el cielo te trasladan a la teórica ciudad más europea, por mentalidad, de los EE.UU., despertando nostalgia a cualquiera que haya estado allí.

Sobre la película, cabe decir que la idea original de hacer un film biográfico sobre Harvey Milk fue de Oliver Stone, que escribió un guión y pretendía producirla, que no dirigirla, con Robin Williams de protagonista, en 1991. La idea se la quedó Gus Van Sant, que rompió el contrato con Warner Bros. para años más tarde (2007), retomarla con un guión diferente. En 2008 se empezó el rodaje con Sean Penn en el papel del protagonista. La crítica americana especializada ha valorado muy positivamente la película y sobretodo la interpretación de su actor principal, exceptuando por alguna revista ultraconservadora.

En cualquier caso, lo que no es cuestionable sobre el film son los hechos contrastados con la realidad que en él se retratan. Así como la persona de Harvey Milk, un idealista que tras cambiar de ciudad, decide no renunciar nunca más a sí mismo y luchar por sus derechos y los de su condición bajo un grito de igualdad, respeto y tolerancia. Un hombre que supo desplazarse a tiempo a la ciudad indicada para llevar a cabo su cruzada, aunque ello le supusiera la muerte. Pero como en muchos otros casos de la historia, son necesarias ciertas muertes de algunos ídolos (o eso parece) para cambiar verdaderamente el rumbo de la sociedad. Para dejar una huella real y acelerar el progreso de la mentalidad mundial, y sobretodo la de una sociedad compleja como la de la americana.

Sin conocer ningún hecho sobre el protagonista, aún habiendo visto el tráiler, debo decir que la película está maestramente dirigida, además de muy bien acompañada de su guión (quizá lo que le faltó a otras películas de Gus Van Sant, como Last Days). Es entrañable y trata el tema de la homosexualidad de una manera abierta a todos los públicos y a todas las mentalidades, alejándose de recrearse en escenas delicadas como quizá hicieron otras películas sobre el mismo tema anteriormente (Brokeback-qué?). En cualquier caso, no es comparable a ningún film insinuado aquí. No sé si tratarla de obra maestra, pero si me quedo en el camino no será por falta de mérito. Además, será capaz de arrancar alguna lágrima a personas sensibles. Una película biográfica que haga investigar sobre el personaje es una película que ha cumplido con su cometido. Y un personaje que alcanzó su objetivo. Altamente recomendable.

(mural mostrado en el nº575 de la c/Castro en San Francisco, antiguo local de la tienda de Milk. Desde la pistola de la izquierda se lee: “Si una bala atraviesa mi cerebro dejad que esa bala destruya las puertas de todos los armarios”)

Funny Games, por Michael Haneke

«La vida es un juego y yo quiero seguir jugando». Cuando nos tomamos la vida como un juego, ¿de qué tipo de juego estamos hablando? Desde luego no jugamos al Juego de la Oca (¿se imaginan?), ni al póker. Quizá al Monopoly, tratando de hacer banca y arruinar al compañero empresario que supone la competencia. Pero si jugamos al Parchís, la cosa se torna mucho más complicada (y gore). El parchís, un juego en que todo es tan simple y a la vez tan complicado como recorrer el camino a casa una familia junta sin que otra familia se coma a ninguno de tus miembros por el camino. Paradójico. Si hay un juego que se asimila a Funny Games, este es el parchís. Y no siempre es divertido…

El film de Michael Haneke es un juego de por sí, con altos grados de crudeza, violencia y sangre gratuita, no apto para los más sensibles de la casa. Una familia burguesa va camino a su casita de campo en el lago, en la que pretenden pasar unos plácidos días de descanso y relax. Visita en casa de los vecinos, jugar con el perro, navegar con el velero… o jugar al parchís con dos jóvenes osados que se creen fichas amarillas matando fichas verdes.

Así es como una ficha amarilla disfrazada de jovencito bien educado, un poco tontito, con pantaloncito corto y jersey, tirando a pijo, y guantes, llama a la puerta de la casa de nuestras fichas verdes. Mientras papá e hijo fichas verdes están preparando el velero, mamá ficha verde abre la puerta. El jovencito se presenta enviado por los vecinos fichas azules y educadamente pide un par de huevos. Mamá ficha verde obviamente accede pues es muy servicial y bondadosa. Por fingida patosidad, los huevos se rompen. Oooohhhh. Así que habrá que pedir un par de huevos más. La segunda tanda también se rompe. Oooohhhh. ¿O no? Algo empieza a oler a podrido. Y más cuando el teléfono de la casa de Familia Ficha Verde se cae en agua y se estropea por las resbaladizas manos de Engaña Bobos Ficha Amarilla.

De pronto, son dos las fichas amarillas, la segunda tan repelente como la primera y después de llevarse a probar un palo de golf por la cara, mamá ficha verde debe pedir ayuda al resto de miembros de la familia ante la impertinente actitud de ambos exigiendo más huevos y unas disculpas. Algo huele a chamusquina. Nada que no se solucione golpeando la rodilla de papá ficha verde con su propio palo de golf y encerrando a la familia en casa para seguir jugando. Altamente repulsivo.

No obstante, el odio, la angustia, el hastío, el disgusto que despierta escribir estas líneas al recordar el film, obvian el buen trabajo del director. Ya ha quedado avisado que no es película para personas sensibles, pues un perro apaleado y una familia de fichas azules comida de partida ya avisan de qué tipo de película estamos hablando. Decían que el gore había muerto, ¿disculpa? Y no sólo no ha muerto, sino que goza de nuevos remakes diez años después, por el mismo director. Curioso. Sin entender el propósito, quizá creyó que en su día no tuvo la repercusión suficiente y andaba necesitado de rehacerse notar, o de alguna que otra admiración.

Bajo presupuesto, crudeza en el guión y en imágenes, derroches de sangre: tripas corazón. Más motivos para odiar el golf y el snobismo burgués de casita de campo. Algunos motivos para compadecerlos.
Sin embargo tiene toques de genio, pues esto no es más que puro entretenimiento, pura ficción, y bien lo deja claro el director, en que los mismos protagonistas son conscientes de ello, tanto con miradas desafiantes al espectador acompañadas de preguntas al aire. Todo eso acompañado de un buen, y oportuno, mando a distancia para rebobinar cuando las cosas no andan como teníamos previsto. Además, desafía algunas de las leyes no escritas del cine con menores, rompiendo ideas preconcebidas de trama.

Ufff… Una broma sólo tiene gracia cuando se ríen los dos. Cuando no, no es divertido. Pero aquí eso no pasa, pues sí que se ríen los dos jóvenes protagonistas, se emborrachan de risa. Y a la familia de fichas verdes, ¿quién les ha dado dados en este tablero?

LT22 Radio La Colifata, por Carlos Larrondo

La locura es un término que se utiliza con demasiada facilidad en esta nuestra sociedad. Cualquier persona realizando una actitud impropia de un ser apagado y convencional es denominada con el adjetivo de “loco”. No obstante, es un concepto muy serio, extremadamente, y una enfermedad de la que sufren millones de personas, en este, nuestro planeta. Esquizofrenia, paranoia, psicosis… voces incontroladas que retumban en la cabeza de alguien y sólo se las puede callar agarrándose al sueño, la depresión en cama, a pastillas, o cayendo en el orden que imponen sus palabras. Peor mal que el de no poder controlarse uno mismo, no debe existir.

En 1991, en el hospital psiquiátrico El Borda, se llevó a cabo una iniciativa a través de la cual pacientes diagnosticados como locos, o “colifatos” (adjetivo simpático para denominar al pequeño locul), daban salida al mundo a toda esa presión que sus enfermedades acarreaban. Un programa de radio veía la luz: Radio La Colifata, denominada así por uno de los mismos pacientes. Desde entonces mucho ha llovido, algunos de los que llevaron la iniciativa han fallecido, pero sus palabras todavía resuenan en las ondas radiofónicas pues el bien que sus actos y versos llevaron a decenas, quizá centenas de pacientes del hospital no tiene valor mesurable. Este documental realizado durante diez largos años (según palabras propias del director) muestra la realidad del programa de radio, su evolución, la involucración de los pacientes, y de personajes archiconocidos como Manu Chao en este proyecto hasta a día de hoy. El documento es conmovedor. Pero gran generador de debate. Puesto que por un lado, como documento, está claro, audiovisual descriptivo, en orden narrativo, bien realizado, con bajo presupuesto. Pero como espectador, existe la visión del ser ajeno a esta realidad, que mira, entiende, sonríe, se emociona, acaba, apaga el televisor y de vuelta a sus quehaceres, o la visión del ser empático que alguna vez ha cruzado el umbral de la locura y sabe lo que vale sentirse cuerdo en un mundo de locos cuerdos. La segunda visión es mucho más pragmática. Pues el respeto y la admiración que despierta esta gente no tiene equiparación en números económicos, y resultados de éxito de un film cinematográfico.

Es increíble ver cómo se expresan estas personas, cómo sufren, cómo se emocionan, y todo esto demostrándolo de una forma inconcebible en nuestros vecinos del 4º. O en toda la gente en el interior de un vagón de metro. Por supuesto, soy un exagerado y todo el mundo tiene su corazoncito y realizar afirmaciones de este tipo es extremadamente osado. No obstante, los problemas que nosotros tenemos son ajenos a nuestro físico material, sin embargo, los de muchas de estas personas, viven día y noche con ellos, retumbando en el interior, sin poder escapar de los límites marcados por su piel. De esta forma es mucho más difícil deshacerse del problema, ¿no creen? Personas supuestamente locas, que no deficientes, que encuentran palabras para describir la belleza usando metáforas y comparaciones jamás ideadas por ningún poeta. Esto da que pensar, ¿qué fue primero? ¿la locura, en este caso, hizo al poeta? ¿O es el poeta, que por la incomprensión que sufre en nuestra sociedad por su forma romántica e idealista de ver la vida, no tiene otra que caer de lleno en la locura pues ahí se encuentra excusado de sus pensamientos y palabras?

Ahí va una pequeña estirada de orejas:

Documentales de este tipo sirven para demostrar a la sociedad distintas realidades que hay que conocer para con ello aumentar el respeto que unos seres sienten por otros. No obstante, esta concepción del poeta se debe someter a los claros fines comerciales omnipresentes, pero siendo, como en todos casos, consecuentes con nuestras palabras. Si pregonamos un interés humano, no reneguemos de su libre compartir. Pues aunque, según nuevamente, por palabras del director argentino, en su país el documental está censurado (al parecer, las fuerzas políticas y constructoras argentinas creen que el piso del hospital es idóneo para la construcción de bloques y viviendas de lujo, con lo que no quieren nuevas propuestas), existen otros medios para su difusión, y si supuestamente lo que se pretende es defender y mantener el hospital y la radio como están, el propagarlo, por ejemplo, y sin mirar a ninguna pantalla (este chiste es mío), por Internet, no debería detenerse por la carencia de ganancias económicas. Y si no, que se lo pregunten a Manu Chao, pequeño personaje con los bolsillos de verde que no se corta para con estos colifatos. Pues pedir este tipo de iniciativas solidarias y alternativas a la Coca-Cola, sí parece propio de un mundo de locos, ¿y sin embargo?

Mulholland Drive, por David Lynch

O el “Camino de los sueños” en América Latina. Es una película dirigida y escrita por el estadounidense de Missoula, Montana, creador de obras maestras como la serie televisiva generacional Twin Peaks, o películas de distinta índole desde la ciencia ficción de Dune hasta historias basadas en hechos reales como The Straight Story. De entre este repertorio de recursos, Mulholland Drive pertenece quizá a la senda de otras obras como Blue Velvet, o Lost Highway, explicando la historia, como en el caso de esta 2ª, en la periferia de Los Angeles, concretamente en Hollywood. Ganadora de varios premios en reconocimiento de la calidad del film (entre ellos la Palma de Oro al mejor director del Festival de Cannes 2001), no llegó a ganar el Óscar a mejor director, pero la repercusión mediática fue considerable.

Mulholland Drive nos sitúa en el interior de un vehículo, a manos de una joven morena (Laura Elena Harring) y dos conductores. De pronto una colisión provocada por dos coches haciendo carreras carretera abajo, hace que la chica, en pleno estado amnésico deambule desde el vehículo accidentado hasta la zona residencial más cercana, adentrándose en una casa desconocida para recuperarse. El hogar no tarda en ser habitado por la sobrina de la propietaria, Betty (Naomi Watts), una aspirante a actriz de Hollywood que ha venido a construirse un futuro. El inesperado encuentro de una mujer desconocida en el hogar fabrica una relación entre las dos mujeres que se ensalzarán en encontrar la identidad de la chica accidentada.

Como de costumbre no explicaremos más sobre la trama pues es deber de cada lector, si encuentra interés en estos textos, profundizar en el tema sobre la mesa por sí mismo, no obstante, cabe advertir, que uno nunca se queda indiferente post la visualización de una película de esta índole del Sr. Lynch. La atmosferización que consigue con sus películas sobre el espectador es increíble, aún cuando se le tiene cogido por la mano, no dejará de sorprenderte con algún pequeño detalle, obra de la casa sin duda, y que no te hará más que repetir “puto David Lynch”, sin ningún tipo de elemento de ataque, más bien al contrario, postrándote a los pies de este sublime director de cine no convencional, y no apto para todos. Sin duda, películas como Mulholland Drive, o algunas de las anteriores mencionadas, son las que alimentan más de un brote psicótico en pleno estado de hibernación. Lo cual hace pensar, ¿este hombre está bien de la cabeza? Habiendo visto sus primeros trabajos audiovisuales, como el corto Six Figures Getting Sick, ya entendemos que no, sin duda. Otra cosa es que no sea un desquiciado asesino psicópata, porque sin duda, dotado de ese genio propio de los genios, consigue focalizar toda su esquizofrenia en el arte que proyecta, materializándola y dotándola de sentido más allá de la admiración.

Sublime director, con sus sublimes historias y su sublime realización, sólo puede acompañarse de su estimado amigo Angelo Badalamenti, encargado de muchas sublimes bandas sonoras para sus películas. Músicas que suman cemento en la construcción de esa pequeña sala en la que te vas metiendo mientras ves la película y te succiona pegado al suelo (o a la pantalla) haciendo que un simple parpadeo sea un breve viaje a la realidad de tu habitación, comedor, o sala de proyección.

Mulholland Drive no es la obra maestra de este director, pues si eres conocedor de su estilo, y admirador de al menos una de sus películas (sin contar el punto y aparte conocido como The Straight Story), su obra entera está dotada de una maestría por encima de lo común. Mulholland Drive es absorbente y sobretodo, muy confusa, dejando lugar a múltiples interpretaciones, motivo por el cual el propio director quiso dar 10 pistas clave para lograr entender el film o al menos darle un sentido coherente.

Paranoia, con P de Película. Eso es Mulholland Drive, y ese es el gran talento del que está dotado David Lynch. Personificador de inconsciencias, tormentas cerebrales que estallan y corretean por pequeñas habitaciones ante la imposibilidad de escapar, es capaz de enseñarnos el lado más lindo de la locura.