
Ja està aquí la 42ª edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, més conegut com el Festival de Cinema de Sitges. Serà a partir del 2 d’octubre fins al 12, i tornarà a reunir als millors dels coneguts i dels encara per conéixer, tot plegat amb un sonat homenatge a una de les obres més importants de Ridley Scott: Alien.
Així és, senyores i senyors, ja falta poc per a que arribi una de les cites més importants amb el cinema a Catalunya, el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges es presenta el proper mes d’octubre i promet ser una de les edicions més especials. Per què? Doncs perquè entre d’altres moltes coses de les que ara xerrarem, la seva imatge i temàtica s’ha inspirat al voltant del film Alien: el vuité passatger, que aquest any cel·lebra 30 anys des que Ridley Scott la va poder estrenar. És per això que es projectarà la millor versió (segons el director) de la pel·lícula durant el festival, reunint a diversos convidats dels que encara no s’ha desvetllat el nom.
A més, el festival és una capsa de sorpreses i aprofita per a presentar al públic català i espanyol la segona part de REC, el film català que va arrassar en l’edició de fa dos anys i després en els cinemes de tot l’estat, arribant a inspirar a productors nordamericans per a fer-se amb els drets d’una versió yankee. REC 2 és l’encarregada d’estrenar el festival. La pel·lícula de terror en primera persona (i no, no té res a veure amb el Projecte de la Bruixa de Blair), continua quinze minuts després dels fets de la preqüela, amb nous reporters de televisió i forces armades que volen entrar a l’edifici a cobrir els misteriosos fets que s’esdevenen. Sembla que Jaume Balagueró, Paco Plaza i la nena Medeiros encara no s’han cansat de fer-nos saltar de la butaca.
Es presentaran també les novetats més destacades del cinema fantàstic i de terror arreu del món en les diferents seccions del festival, com ara en la Secció Oficial Fantàstic, on es podrà gaudir de Thirst, un film vampíric de Parck Chan-wook, Yatterman, adaptació japonesa homònima del còmic, Crows II, també de Takashi Miike, Grace, defensant el cinema independent nord-americà de terror, de Paul Solet, o la guanyadora del Premi a la Millor Pel·lícula al Festival Internacional de Cinema d’Edimburg, dirigida per Duncan Jones, Moon. Aquests són només alguns dels títols de l’ampli catàleg de pel·lícules que s’hi veuran representades en aquesta secció.
També s’hi veurà representat el cinema català i espanyol, amb Orphan (Jaume Collet-Serra) i Ingrid (Eduard Cortés) entre d’altres. A més, el cinema europeu ens porta The Countess, de Julie Delpy, despertant a la comtessa Dràcula, o Ne te retourne pas, de Marina de Van.
El Festival també ens porta seccions com Anima’t, dedicada al cinema d’animació, Orient Express, amb el millor de les arts marcials orientals, o una de les novetats de la present edició: el Cinema en 3D, amb projeccions destacades com The Final Destination o Toy Story 3D.
Una altra novetat destacada d’aquesta edició és la retrospectiva Els altres fantàstics, amb revisions de produccions catalogades com a cinema atípic, i produïdes per autors catalans i espanyols.
Altres seccions importants del festival són Noves Visions, amb l’aposta pel terror històric i realista, Nova Autoria, en col·laboració amb l’SGAE i presentant a nous valors del cinema fantàstic, Seven Chances, amb projeccions com ara Youth without youth, de Francis Ford Coppola, Midnight X-Treme, amb projeccions de títols delirants a mitjanit, i la col·laboració de Catalan Films & TV amb activitats paral·leles com sessions de ficció interactiva, xerrades, jornada sobre videojocs i indústria de ficció, o la presentació de productors mexicans que coproduïran amb els homònims catalans.
Aquest any, Sitges, a més dedicarà especial atenció a la figura dels morts vivents amb una nova edició de la Zombie Walk, a més de la ja esmentada al film d’Alien, amb la presentació d’una sèrie de pel·lícules inspirades en aquest títol, dins de l’espai After Alien.
Des de la revista Pack de So us convidem a tots a assistir a la multitud d’activitats i projeccions de la present edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, on fins i tot els més escèptics que necessitin veure per creure, no podran creure molt del que veuran.
El festival
El festival de Sitges és un dels premis més reconeguts a Europa i és considerat com a un dels més importants en l’especialitat fantàstica. Des de la seva fundació l’any 1967, s’ha cel·lebrat cada any a Sitges, apropant-nos el millor del cinema internacional fantàstic, activitats i jornades especials i temàtiques, i sonats homenatges a clàssics de culte. A més, sempre ha reunit cel·lebritats com ara Anthony Hopkins, Quentin Tarantino, David Lynch, Guillermo del Toro, Rob Cohen, Àlex de la Iglesia i molts més.
Article publicat al nº 98 de la revista Pack de So, B.F.
Escrito por fibor
Del 30 d’abril al 10 de maig s’ha cel·lebrat a Barcelona la 11ª edició del festival BAFF, encarregat d’apropar-nos el cinema més selecte des de la India fins al Japó. S’han presentat un total de més de 60 pel·lícules, on “Breathless” de Yang Ik-June ha estat la gran triomfadora. Carregat de subtítols, el BAFF suposa una oportunitat per a gaudir de veritable cinema independent no comercialitzat en el nostre país, a més d’apropar-nos a la manera d’entendre el cinema per cultures tan diferents a la nostra. A continuació presentem un petit resum de lo més destacable del festival, amb les principals guanyadores pel criteri del jurat i del públic.
Escrito por fibor
Tota història té un començament, i aquest film ens trasllada als primers dies de la vida de James Logan, “l’home-llop” de la patrulla X. Els successos tenen lloc molt abans que Logan sigui implantat amb un esquelet metàl·lic indestructible. Concretament, ens transportem 20 anys abans dels esdeveniments narrats a la trilogia filmogràfica d’X-Men, explicant els fets violents i romàntics de Wolverine, juntament amb la seva complicada relació amb Víctor Creed (més conegut com a “Dents de sabre”) i el sinistre programa Weapon X. Durant l’aventura, el jove Wolverine es trobarà amb diferents herois de Marvel, així com amb membres del grup protagonista de la patrulla de joves, i algun de nen.
Escrito por fibor
Watchmen neix com a una concepció de 12 volums d’una sèrie, escrits per Alan Moore, dibuixats per Dave Gibbons i pintats per John Higgins. Van ser publicats per DC Comics durant els anys 1986 i 1987. La sèrie és protagonitzada per un grup de súper herois peculiars, segons molts, en resposta a la Patrulla X de la Marvel Comics. Moore va fer servir la història per a il·lustrar un concepte diferent al conegut de súper herois, en el que esdevenien patidors màrtirs i simbolitzant en algun personatge un prototip més adient d’antiheroi. Watchmen té lloc en un context nordamericà (presidit per un encertadament caricaturitzat Richard Nixon) on els superherois esdevenen per iniciativa de la policia com a resposta dels lladres i delinqüents enmascarats, al llarg dels anys ’40 i ’60 i ajudant als nordamericans a guanyar la guerra del Vietnam. En el moment contemporani de la història (1985, Nova York), el país està apunt d’entrar en una guerra nuclear amb la Unió Soviètica i els súperherois han estat retirats per una llei d’il·legalització. Així s’ens presenta una situació dividida entre súperherois on trobem els que decideixen després d’aquesta llei dedicar i sotmetre els seus serveis al govern, els que simplement amaguen la disfressa a l’armari i es deixen estar d’aventures i per altra banda els que continuen exercint clandestinament, escapant de delinqüents i de la polícia alhora.


Hay películas que dejan huella. Sea por su guión y la historia que narra, por la actuación increíble de su actor principal o por su acertado reparto secundario. Por su ritmo trepidante de acción o suspense, por hacernos llorar y emocionarnos como cuando éramos críos, por su deslumbrante banda sonora original o selección de temas… y las hay que dejan huella por su personaje carismático y su añorada alfombra. Ese es El Nota, un tipo singular, pacifista, que lucha por su derecho a recuperar su alfombra.
El Gran Lebowski es una religión, bajo el lema “tu agresión no tendrá una respuesta en mi”. Es una forma de ver la vida, de vivirla. Es pasión por la dejadez, a su vez. Es una película llena de momentos lúcidos dignos de la mejor comedia de los últimos diez o quince años con un guión totalmente elaborado, nada predecible y fuera de lo común, lleno de momentos de humor intenso a raíz de la más grande tontería insignificante. Son unos personajes muy bien encontrados, con caracteres muy marcados y contrapuestos. Es una serie de escenas surrealistas en las que se juntan El Nota, los bolos y el sexo. Es una colección de las mejores camisetas de una película que jamás se hayan hecho y toda una camisa de equipo de bolos con estilo propio.
Gus Van Sant (Last Days, My Own Private Idaho…) nos presenta su nuevo film biográfico: Mi nombre es Harvey Milk. Por si, como servidor, alguien no conoce por el nombre a nuestro protagonista Milk, decir que fue el primer hombre abiertamente gay que ganó unas elecciones municipales, y propulsor de todo el movimiento homosexual de los años ’70 en San Francisco.
Una gran película biográfica, donde Harvey Milk es interpretado por un enorme (y parecido) Sean Penn, destapando todos los puntos fuertes y flacos de una vida apasionada y entregada por una causa y sobretodo por unos ideales. Perseverante, Milk no quiere llegar a los cincuenta sin sentir que ha hecho algo importante con su vida y verá consecuencias en su vida personal por cumplir sus objetivos. La película está narrada brillantemente, además la caracterización de los personajes secundarios también es enorme, y sobretodo, la ambientación e imágenes de archivo de los años ’70 de San Francisco. Las secuencias de la ciudad desde el cielo te trasladan a la teórica ciudad más europea, por mentalidad, de los EE.UU., despertando nostalgia a cualquiera que haya estado allí.
(mural mostrado en el nº575 de la c/Castro en San Francisco, antiguo local de la tienda de Milk. Desde la pistola de la izquierda se lee: “Si una bala atraviesa mi cerebro dejad que esa bala destruya las puertas de todos los armarios”)


